El saqueig, un poema de Joan Margarit

El saqueig

D’infant em van voler arrencar la llengua
que l’àvia em parlava
quan tornàvem del camp al final de la tarda.
Com les pedres, les flors, la soledat,
arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Haver salvat la llengua m’ha deixat
a mercè d’una gent que era la meva.

*

El saqueo 

De niño intentaron arrancarme la lengua / que mi abuela me hablaba / al regresar del campo mientras atardecía. / Como la soledad, las flores y las piedras, / las palabras / nos acompañan siempre a todas partes. / Incluso mutiladas, / terminan por decir lo que debían. / Entre zarzales debe andar aún / aquella É cerrada de Lleida que perdí. / Salvar la lengua me ha dejado / a merced de una gente que es la mía.

*Poema del libro Amar es dónde. (Visor, 2015)

**Foto de archivo personal.

Leave a Comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *